Homenatge a una victòria

Els Països Catalans, tal com els coneixem avui en dia, són un projecte tangible. La crisi del finançament, la de l’Estatut a Catalunya o l’apropament a Catalunya part de la Generalitat Valenciana són alguns dels fets que periòdicament van eixint a la llum pública i que van sent xicotetes però constants màquines de fer independentistes.

 

Davant aquest panorama el jovent independentista estem convençut de que aquesta, la nostra generació, serà la que proclamarà la independència. Pocs, per no dit cap, independentista jove que conec m’ha dit que creu que es morirà sense vore la independència de com a mínim Catalunya. Açò, però, no es de cap manera negatiu, sinò tot un impuls per la construcció del projecte.


D’altra banda, per donar força a lo que anomenaríem la lluita, ens recolcem en els antics mites com ara el President Companys, el Macià o el, tant de moda ara, Salvador Allende per a la vessant socialista.

 

D’altra banda i, en la meua opinió, pel simple fet de treballar i conviure diàriament amb ella ens deixem de banda una generació clau. Parle de la generació de la transició, Amb total desconeixement de com va ser les Illes, i deixant de banda el fet de la transició a Catalunya,  només vull fer una menció i un reconeixement a aquells que hi van ser i hi van participar a la transició valenciana.

 

Tots hem escoltat parlar d’ella (com a mínim els valencians), tots hem escoltat els cantautors de l’època com ara el Raimon, el Llach o el Serrat el qual a part de les crítiques actuals es negà a cantar en castellà al seu moment. Sabem que es desencadenà la ja més que anomenada “Batalla de València” i que encara avui en dia arrosseguem.

 

Però, a part de tot el coneixement, de tindre partits i persones hereves d’aquells anys seguim sense donar reconeixement i importància a aquestos fets. Si per nosaltres, avui en dia, anar a vore un concert d’Obrint Pas és algo rutinari i ja quasi avorrit, imaginem-nos anar a un concert de Raimón a la època, d’aquells concerts rebentats per l’ultra-dreta, d’aquelles contramanifestacions els 25 d’abrils i, fins i tot, aquelles poques misses que es donaven en valencià perseguides.

 

Fou una època de violència, tots ho sabem, una època en la qual molts pensem que es podria haver donat més, que vam perdre perquè no vam saber jugar, que hi va faltar empenta i radicalització. Lo passat, passat està. No es pot acusar de perdre aquella lluita  a tota una generació que, i és cert, molts han deixat i altres molts han canviat la jaqueta o, simplement, han fet una moderació ideològica cap al centre nacionalista, però que malgrat tot va haver un dia en el que hi van donar la cara. I gràcies això, a aquell esforç, aquelles pèrdues i a aquells guanys, avui tenim concerts dels obrint pas, avui tenim un partit amb tota la normalitat democràtica que declara la independència del País Valencià, avui tenim un camí, un camí que es construeix sota sang i llàgrimes però que avui és ben sòlid i no gràcies a nosaltres. Nosaltres serem els que el caminarem fins on puguem, però no em d’oblidar que si tenim camí és perquè algun dia va haver algú que es va preocupar de fer-lo.

 

Tal volta d’ací cinquanta anys hi haja un “boom” i estiga de moda les frases i personatges de la transició (qui saps un dia veiem samarretes de l’Agustí Cerdà o de l’Enric Morera),  i tal volta d’ací cent anys siguem nosaltres, la nova generació independentista, els ídols altres nous milers de joves. Qui sap. Però, com a mínim, hi serem recordats per caminar un camí més o menys difícil, però l’hem caminat, que arribarem on puguem i quan puguem, però arribarem.

 

I com diu la ja clàssica frase, per tants i tants independentistes, que ja no van a les manis, que ja no van als concerts, que ja no trauen la senyera però que segueixen tenint al seu rostre i al seu cor la mateixa lluita que sempre, el nostre millor homenatge, la victòria.



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 comentaris a l'entrada: Homenatge a una victòria

  1. Uops se m’ha colat (ja està rectificat), a l’article es veu clarament que no desacredite ningú, tot el contrari, que reconec la valentia i esforç (fet per cadascú a la seua manera) de la generació de l’Agustí i l’Enric.

    No veiem fantasme on no hi han.

    Joan

  2. Que ha despreciat el PV ho diràs tu, perquè per mi Joan Carretero és un gran polític i sense dubte el votaria i no, no és auto-odi, és llegir prgrames i propostes sense cap mena de filtre d’informació 😉

    PD: M’encanta quan la gent no dona la cara de qui és per parlar tranquilament.

Els comentaris estan tancats.